Que tu sonrisa sea tu carta de presentación, la amabilidad tu fiel compañera y el agradecimiento y la humildad tus mejores amigos (Émer Roures Márquez) 

Artículo publicado en The Secret La Revista (Octubre 2013)

La meva experiència en el camí de l’autoconeixement

Des de ben petiteta no acabava d’entendre la vida en general: el paper que fem, perquè hem nascut?, que fem aquí?, les barbaritats que podem arribar a fer les persones, ... En fi, que em sentia un mica com fora de lloc, estant aquí però també estant en un altre lloc. Una sensació estranya com enyorant no sabia el què...

Després vaig anar creixent i mica a mica entrant al món i a la societat i veia que potser les meves inquietuds no eren tan comuns entre els nens i les nenes amb els que anava al col·legi, a classes extraescolars, etc. Sentia que hi havia alguna cosa més, o que érem alguna cosa més del que ens ensenyaven a tots nivells, i aquell era el motiu de per què em sentia com em sentia. Però tot i la meva inquietud no vaig compatir mai aquests sentiments...

Els anys passen i de sobte em trobo a la universitat i me n’adono que també es fa de tot menys aprendre de veritat una professió i encara menys fomentar la capacitat de raonament i innovació. Les estructures al meu davant continuen esmorronant-se com ja em va passar molts anys abans amb d’altres estaments com el polític i el religiós.

De cop em vaig trobar al mercat laboral (en la meva època i per la carrera que vaig estudiar no tenia problema per trobar feina, tot el contrari!, desgraciadament una situació molt diferent en aquest sentit a l’actual) i tot d’una treballant, i de mica en mica vaig anar caient sense adonar-me en la programació del món dels adults i vaig deixar una mica de banda les inquietuds més profundes, però sempre amb una recança de no saber ben be què era el que una part meva volia assolir.

Després em vaig casar, i em vaig adonar que l’altra persona amb la que comparteixo la vida no és la solució a la meva necessitat de no ser ben be què... És un company de vida però no el que ens han intentat i encara ens intenten vendre de la mitja taronja. Quina tonteria! I poc a poc vaig aprofundint, primer de forma inconscient, en una nova perspectiva d’entendre la vida. I és en aquest moment on començo una profunda transformació i el meu camí conscient d’autoconeixement.

Aquest camí m’ha portat una ampliació considerable de la meva consciència i ara veig la vida, el planeta, la humanitat i fins i tot l’univers i Déu des d’una perspectiva molt més amplia. Però no és un camí fàcil, o si? En els primers passos vaig anar molt despistada (o així ho creia...) per què no sabia per on començar. I finalment després de lluitar amb mi mateixa vaig decidir tirar-me a la piscina i fer un curs de Reiki sense saber el què era. De bones a primeres em vaig trobar en un curs on em varen començar a parlar d’una sèries de coses que no sé per què em resultaven molt naturals, i que d’alguna forma ja estaven integrades en mi. Vaig sortir radiant del curs i a l’hora de dinar del primer dia ja li estava fent Reiki al meu marit... Era increïble, l’energia era brutal i es podia sentir sense cap mena de dubte. Estava confirmat!, som molt més del que ens han intentat imposar. Va ser obrir una gran porta que m’ha anat portant d’una cosa a l’altra i mica a mica anar contestant-me moltes preguntes que de sempre tots ens em fet. Això sí, la veritat al principi fa mal quan decidim aprofundir sí o sí en el funcionament de la ment, de les emocions, del cos i de l’esperit amb l’objectiu d’entendre el per què actua la humanitat com ho fa. Has d’afrontar veritats molts dures i al principi el primer que fa la teva ment és negar-les, però si no cedeixes i vas profunditzant arribes a la primera gran veritat: no som lliures sinó tot el contrari, som esclaus de la societat, som esclaus del que hem de fer (el que creiem que hem de fer), i del que no hem de fer (el que creiem que no hem de fer), del que creiem que està bé o malament, de les formes de fer les coses, del que ens diuen que és el millor, del que esperen els altres de tu, etc. Em vaig adonar que la gran majoria de les coses que fem, pensem o sentim és per que algú espera que ens comportem d’aquella forma (ja sigui la societat, la família, els amics, etc.) o bé per creences que ens han imposat des de petits. Necessitem estar integrats en la societat per que és el que ens han ensenyat, i per estar integrats i sentir-nos acceptats necessitem obtenir el seu reconeixement. I sense adonar-nos renunciem moltíssimes vegades al que nosaltres realment sentim, volem fer o dir, per què no confiem en nosaltres mateixos ni ens acceptem tal qual som, i necessitem un tercer que ho faci per nosaltres. Però realment ningú pot fer això per tu (ningú et pot estimar per tu, ningú et pot valorar per tu, ningú pot confiar en tu per tu), és una il·lusió. Contínuament estem cedint el poder i control de la nostra vida a tercers. I em vaig adonar que no estava vivint la meva vida... Era un cúmul de creences i programacions que des del meu inconscient governaven la meva vida. Reconèixer això és molt dur... per que ens han fet creure que som lliures, i fins que nos ens adonem estem sent manipulats constantment pensant-nos que fem el que volem, és una bogeria! Però per mi és la realitat. Aquest va ser un pas decisiu per començar el veritable camí d’autoconeixement; i des d’aquell moment vaig començar a fer conscients aquestes creences que limiten la perspectiva de la meva realitat i que no em permeten actuar, parlar i sentir com neix de la meva essència, i conseqüentment fomenten la meva desintegració. Aquest procés és dur, i crec que no s’acaba mai per que sempre vas aprofundint més i més i surten a la llum noves creences que fins i tot portem gravades des de l’origen de la humanitat. Dic que és dur per què sempre has d’estar disposada a anar més enllà del que creus i trencar constantment estructures mentals per poder donar un pas més; i quan et pensaves que havies arribat fins al final d’un tema t’arriba una informació que et fa tambalejar. Però realment és molt divertit i enriquidor i per res canviaria aquesta gran decisió que vaig prendre, la millor de la meva vida fins ara.

El procés d’autoconeximent és bàsic per la humanitat per què no ens expliquen realment la veritat o tota la veritat de per què actuem com actuem?, què porta a l’abús de poder?, a les guerres?, als genocidis constants i a la violència?, d’on neix el “mal” en el nostre planeta?, què és el nostre cos?, quin és el potencial del nostre cos?, la eternitat del nostre esperit, el sentit de la vida, els nostres orígens com a raça, què hi ha abans de la vida i després?, la nostra història com a raça, la història de la terra, etc, etc. Doncs en el procés d’autoconeixement t’has d’enfrontar a aquestes preguntes i a investigar i experimentar per tu mateixa per trobar respostes, i és en aquest procés on mica a mica van caient les estructures que ens limiten i la meva perspectiva ha anat augmentant. Algú pot pensar: que té que veure el meu procés d’autoconeixement amb l’origen del “mal” en la humanitat?, doncs tot, per què no et pots comprendre a tu mateixa si no comprens d’on neix la violència en tu, el judicis de valor cap a tu mateixa i cap els altres, etc. Tot està lligat i quan comences a estirar del fil sigui des de on sigui acabes amb totes aquestes qüestions i més sobre la taula, i poc a poc vas obtenint respostes i cada cop aquestes respostes són més profundes.

És impossible ser feliç de veritat i tenir pau interior si no t’estimes de veritat, i és impossible estimar-te de veritat si no t’acceptes tal com ets, i és impossible acceptar-te tal com ets si no et coneixes. I crec que tots tenim un mateix objectiu primari: ser feliços en aquesta vida, i el secret és el camí de l’autoconeixement.

La conclusió a la que he arribat és que la clau per tal de no frenar-nos en aquest camí és la valentia, la voluntat i sobretot escoltar sempre i en tot moment el nostre sentir més profund, aquest sentir que neix del nostre esperit, de la part més veritable de nosaltres. Aquest sentiment mai ens enganya i sempre ens condueix al que és millor per nosaltres en tot moment i a avançar en el nostre camí de vida. Tot el que ens arriba és per alguna cosa i ens porta un missatge molt valuós, des d’un llibre, a un curs, a una malaltia, a un accident, a un reconeixement; tot forma part del nostre camí d’aprenentatge i mai hem de lluitar contra el que ens arriba si en volem treure’n profit. El primer és l’acceptació i després l’aprenentatge i la sanació en el nivell que sigui. A més a més, aquest sentiment interior ens permet no rebutjar hipòtesis o teories que t’arriben de les formes, de vegades, més curioses simplement pel fet de que ens obliguen a enderrocar creences molt i molt assentades en tu mateixa. Tot el que t’arriba és per alguna cosa i si quan t’arriba encara no tens eines o recursos per investigar la seva veritat o no, el que em funciona a mi es deixar-ho en un caixonet imaginari (stand-by) i reagafar-ho quan m’arriba nova informació que em permet continuar investigant. Però mai negar-ho simplement per què les meves creences em diuen que és una tonteria o una bogeria. La negació és molt traïdora i és un fre molt eficient en el nostre camí d’autoconeixement.

Bé, per ara aquest és el meu camí i aquestes són les conclusions a les que he arribat. En definitiva aquesta és la meva veritat a dia d’avui. El motiu que m’ha portat a escriure sobre això és simplement el fet de compartir amb qui ho llegeixi la meva experiència en el camí de retrobament amb mi mateixa, i si això serveix d’ajuda a algú doncs fantàstic!

 

Émer Roures

Unitat del Ser

               

http://www.unitatdelser.com